Em deies a l'orella:
“l'olor a podrit de València en fica
calenta”
i ho repetíem
i ballàvem, amb la lluna de Gandia als
peus.
Són records humits que passaran pels meus
ulls,
en les primaveres del teu carrer,
en tardors plens de núvols,
en hiverns que separen cada cop més.
Ets la pell contra la pell,
la desesperança,
la Barcelona que mai tastarem,
els "camals mullats" de
llàgrimes,
ets tota la empremta de dits que has deixat
al cos
llegint-me els batecs.
Et trobe:
en totes les cançons,
als somnis de paper que em faig
i llance al terra esperant
que naveguen,
del meu trellat cap al teu somriure,
cap a les teues cames.
Et pots anar, però et faré memòria
com a un llibre sense últim capítol
com al millor ball en un estiu,
que m´ha fugit de les mans.
Ho sent xiqueta dolça del Raval.
Comentarios
Publicar un comentario